Obres d'art guanyadores de FLOh!RA i propostes del públic/ FLOh!RA winning artworks and People's Choice Entries

Maria Ogaya Basnou

Summary:

CAT: Som com els cargols, ens amaguem dins la nostra closca creient que és un lloc segur i que els problemes de l’exterior, com el canvi climàtic i la invisibilitat de la flora urbana, mai ens afectaran. Però un dia la closca es trencarà i ja no ens podrà protegir dels problemes que nosaltres mateixos hem create.

ENG: We are like snails, we hide inside our shell believing that it is a safe place and that the problems of the outside, such as climate change and the invisibility of urban flora, will never affect us. But one day the shell will crack and it will no longer be able to protect us from the problems that we ourselves have created.

Quan els cirerers tornin a florir

Recordo el carrer amb cirerers que hi havia al costat de casa meva, el lloc en el qual vaig passar tota la meva infància. Cada primavera la meva mare em duia a veure els majestuosos arbres quan estaven florits i observàvem com desenes de papallones, abelles i altres pol·linitzadors volaven al seu voltant. De petita em feien por tots aquests insectes alats, però ella em deia que eren vitals per al nostre ecosistema i per a la nostra vida. Tot i això, a mi m’agradaven més els cargols, que es poden amagar dins la seva closca quan se senten atacats.
També acostumàvem a anar a l’hort de l’avi, on quan entraves t’envaïa l’olor de les plantes aromàtiques que hi tenia, les quals em produïen un efecte de calma que mai he tornat a sentir. Amb el pas del temps, la vista de l’avi es va anar deteriorant, però ell deia que tant li feia la vista, que mentre pogués olorar les plantes del seu voltant no li calia res més.
Anys més tard, visc a una de les ciutats més esplèndides del món, Barcelona. No obstant això, els espais verds són bastant escassos i estan aïllats en comptes d’estar integrats en la ciutat i tots els seus espais públics: escoles, hospitals, centres cívics, etc. Serien llocs ideals per refugiar-se de la calor i del bullici de la ciutat catalana.
Cada día acompanyo a la meva filla a l’escola i penso en el paper fonamental que hauria de tenir la biodiversitat urbana en la seva educació. També li ensenyo els pocs arbres que hi ha en el camí, com feia la meva mare, però no estan plens de papallones i abelles, perquè les altes temperatures han fet que floreixin mesos abans que aquests pol·linitzadors apareguin. Aquest fet altera el cicle vital dels insectes i de les plantes i, conseqüentment, l’ecosistema en què vivim, tot i que sovint ens n’oblidem.
Quan vaig a visitar a la meva mare, cada primavera, els arbres fa temps que han florit, però els insectes que veia de petita no hi han pogut arribar.
Acostumo a reflexionar sobre el món que estem deixant a les futures generacions. Veig que la meva filla i els seus amics ja no interaccionen amb la natura, tenen por d’embrutar-se o d’altres animals amb els quals hauríem de coexistir. L’escassa vegetació urbana és invisible als seus ulls, encara que tampoc podrien percebre l’aroma de certes flors amb l’olfacte a causa de l’alta contaminació i totes les partícules en suspensió que emeten els moderns vehicles i màquines que nosaltres mateixos hem creat, fet que també contribueix al creixement de temperatures i al canvi climàtic.
En certa manera, som com els cargols que tant m’agradava observar de petita. Vivim arrelats a terra sense mirar més amunt on volen les abelles i papallones, ens tanquem dins de la nostra closca creient que és un lloc segur i que els problemes de l’exterior, com el canvi climàtic i la invisibilitat de la flora urbana, mai ens afectaran. Però un dia la closca es trencarà i ja no ens podrà protegir dels problemes que nosaltres mateixos hem creat.
El cicle vital de les papallones i les abelles s’està alterant, fet que també afecta la seva reproducció. Es pot veure com un paral·lelisme amb els humans, ja que nosaltres tampoc podrem deixar gran cosa als nostres fills si no protegim a aquestes espècies i les plantes que tots necessitem per viure.
Un dia la mare ja no em podrà ensenyar els insectes que pol·linitzen els cirerers, l’avi no notarà l’olor de les flors i jo no li podré ensenyar la vegetació urbana a la meva filla si no canviem el nostre enfocament.