FLOh!RA votació popular/ FLOh!RA votación por elección popular/ FLOh!RA people's choice voting

Noto els dits dels peus freds, que es mullen del gebre de l’herba a cada pas que faig amb les sandàlies. Fa calor, és un octubre càlid i al cel no s’hi veu ni un núvol, però de tant en tant passa un airet que m’eriça el pèl dels braços. M’aturo en veure una marieta, a qui quasi trepitjo. Li demano disculpes i la segueixo amb la mirada fins que s’amaga rere unes fulles i la perdo de vista. Capta la meva atenció una fila de formigues, algunes gegantines, que caminen decidides una darrere l’altra. Sembla que saben on van. El pare em crida — Joan! — i la meva germana rondina que sempre em quedo enrere. Corro cap a ells, i els demano de fer un mos. Ens asseiem sobre unes roques planes del prat, observant el cim al qual tenim pensat arribar abans del migdia. Quan m’he acabat l’entrepà m’espolso les molles del pantaló i deixo anar un somriure: el dinar de les formigues. M’estiro, i miro el cel blau. Deixo anar un sospir i m’adono que tinc les cames cansades. Giro el cap i veig que tinc just davant meu una flor morada, groga i negra. Rere ella n’hi ha moltes més. Li pregunto als meus pares quina flor és. Un pensament. Em poso bocaterrosa i l’observo des d’un altre angle. Amb molt de compte toco els seus pètals amb els dits, és molt suau i tinc por de trencar-la. Em fixo en la seva companya d’arrel i veig que, malgrat de lluny semblin idèntiques, l’estampat varia lleugerament entre elles. Ve una ràfega de vent que les fa tremolar caòticament, i em pregunto si tenen fred o si estan marejades, però de seguida retornen al seu lloc. Sembla que estan tranquil·les.

Noto un copet a l’esquena, que m’avisa que m’he adormit a la gespa i que toca marxar. M’aixeco, em poso la motxilla i el jersei, i corro turó amunt.

El 1936, l’Institut-Escola de Barcelona va publicar un recull de poemes anomenat Llibre de les flors. Els escrits eren dels alumnes, entre els quals s’hi trobava el meu avi, en Joan Rubiés:

Poncella de pensament
que estàs a la mercè del vent
i ets tan amiga del sol:
obre’t i gira’t vers ell.

A la claror de la lluna
i quan brillen els estels,
clou els ulls que se t’entelen,
oblida’t del sol absent,
i baixa els pètals vellutats,
grocs i morats.